El texto està escrito en catalán. Para traducirlo al castellano copia i pega el texto AQUÍ
VIVÈNCIA: EL PACTE
A vegades em costa pujar el rost que cada dia se m’ofereix en obrir els ulls. Sóc lluitadora de mena, i no m’espanta cap repte. I així l’inicio amb la ment ben carregada de bons propòsits.
No és fàcil descabdellar les hores d’un nou jorn. Ha estat difícil arribar fins avui, a través de tifons i d’onades encrespades. Però la barca, feta d’ales, ha sabut volar per tots els mars de la mà del Príncep de la vida.
He après a riure i a plorar. He viscut i he mort en ple dia. Mes, he sabut ressorgir de les pròpies cendres, any rere any, per plantar-hi aquestes flors que m’han ajudat a enfortir el camí, tot donant-me amor, energia, felicitat i ganes de viure.
No deixo mai que la mirada és projecti gaire lluny, perquè em podria perdre les meravelles que són al meu abast, i que, per ser tan properes, no les sabés veure.
El que realment necessito, abans d’iniciar el recorregut de cada jorn, és haver revisat la casa de la ment i comprovar que tots els mobles es trobin, cada un, al seu lloc. Amb la certesa que hi ha un bon ordre, em disposo a fer-ho en la casa de l’emotivitat.
La cosa certa és que en obrir les finestres, dels ulls externs i interns, veig que he de començar aquest nou repte, aquest nou dia, sense cap equipatge. Però sí que he de dur una bona motxilla per guardar-hi les mirades, les rialles i els mots ben compartits, sota l’escalfor del sol, sota la llum de la lluna. Els dos, s’encarreguen, amb tot això, d’omplir la maleta, per la trajectòria definitiva.
Els anys m’han ensenyat a no emmagatzemar quincalles, perquè la joia de més vàlua és un mateix, si se sap estimar. Només així, estimant-me, aprenc a valorar els altres. Però, primer, he hagut d’aprendre a saber passar el sedàs; es a dir, l’art de polir la pròpia escultura, tan imperfecta.
He hagut d’escalar una muntanya molt dura per arribar a poder fer córrer, dia a dia, les busques del rellotge que em marca les hores de la fibromiàlgia, que em pessiga tot el cos, adolorint-lo, tot regalant-me, entre altres coses, la fatiga crònica, amb hores d’insomni, per tapar-me el sol de cada jornada. Mes, he fet un pacte amb mi mateixa: ignorar-la! I lluitar amb l’arma de la ment positiva.
Aquest és el repte, i l’oportunitat que em regala cada jorn. Com lluito empassant-me el remei de la pròpia voluntat. El dia fosc el pinto amb llum, la tristesa l’escric amb el mot felicitat, i quan em plou, paro la pluja amb un gran sol.
La ment positiva em fa tenir al costat el Príncep de la vida, i ell, m’ofereix la vareta màgica per obrir els ulls, moblar la ment, i per damunt de tot cultivar el roser de l’amor del meu entorn.
Per tot això em sento guerrera, en el camp de batalla de cada jorn; com tantes dones i homes que lluiten. Per a tots vosaltres, herois anònims, he obert, de bat a bat, les portes del meu cor.
Carme Raichs
